Aquesta nit cantava al Palau (amb perdó) la meva Cassandra predilecta. No consta que tingui el do de profecia, però a canvi els déus li van atorgar una de les millors veus del jazz vocal d'avui, amb un registre que pot arribar a ser estranyament greu i dolç alhora, com una conversa o una confessió en hora molt tardana.
La veritat és que som un país estupendo. En Fonalleras ho diu la mar de bé:
Ahir es va presentar el nou seleccionador del combinat nacional català, que és una manera una mica estrambòtica de parlar del grup de futbolistes nascuts a Catalunya que una vegada l’any, de forma habitual per Nadal, representen la possibilitat que una selecció catalana tingui presència en el panorama internacional. Això, com ja sabem, no passa de ser una funció teatral, i és per aquest motiu que dic representen. És a dir, ajuden a crear una ficció segons la qual aquest equip és viu i respira. Són 90 minuts de vodevil –a vegades d’alta comèdia, en funció del rival– que funcionen com a reclam turístic i folclòric i que tenen poc a veure amb el futbol. Són 90 minuts de miratge enfront dels reals 525.600 que té l’any, la majoria dels quals (si descomptem els entrenaments nadalencs) transcorren sense que la selecció catalana sigui res més que una samarreta penjada en l’habitació de joves independentistes.
Per fer front a aquest desert, la Federació ha decidit contractar Johan Cruyff com a director de la funció, una situació similar a la que es donaria si la Coordinadora de Pastorets de Catalunya decidís, amb tots els respectes, que Peter Brook fos l’encarregat del muntatge d’enguany. [+]
Un altre punt de vista raonable: el de Josep M. Terricabras.
Tal com haureu deduït de les darreres entrades si teniu la paciència de passar-vos per aquí amb una certa assiduïtat, l'autor d'aquestes línies ha sortit una temporada a prendre la fresca (bé, no exactament la fresca, de moment) a un país i a una llengua i a un fus horari propers però prou diferents. De tota manera, la idea és que el F l u x no s'aturi. I per tampoc no enterbolir-lo gaire, he estrenat el Far de Jaffa, que fins al meu retorn recollirà algunes impressions de visitant (més que no pelegrí) a la terra per a tants santa.
Si m'hi voleu venir a llegir, hi sereu benvinguts. Aquí a la dreta, a més, a sota de la promo amb la coberta de Que no mori la llum..., hi anirà apareixent el títol de cada darrer apunt del nou bloc, com el senyal titil·lant d'aquest far a l'altra banda del mar nostre.
Un quadre tort molesta i fa patir com una falta d'ortografia al títol. Si a més és una reproducció emmarcada de l'omnipresent Gustav Klimt (il·lustrador de dormitoris, n'hauríem de dir avui), tens la fatal impressió que per poc que et despistis t'acabarà caient alguna cosa (una flor, un mugró, un accent fora de lloc) a l'ull. Ara bada. 
La primera vegada que el Jon em va fer escoltar els Franz Ferdinand (potser tocant "Do you want to" o "Outsiders") vaig pensar que algú s'havia equivocat de dècada, però hi vaig quedar –qui sap si per això mateix– enganxat. Com que no permeten encastar videoclips seus (que solen estar bastant bé), us hi poso una actuació francesa en directe amb la cançó que em venia de gust enllaçar aquest dissabte, començant per l'esplèndida frase amb les guitarres i el baix abans d'enfilar l'I swapped my innocence for pride, llavors el Said 'I'm strong now I know that I'm a leaver' i l'avís de la tornada, amb l'I love the sound of you walking away...
La recerca duta a terme per la professora Estelle Irizarry i el llibre de Charles J. Merrill recentment publicat en català (no en castellà) han tornat a posar d'actualitat la "teoria catalana" (que potser faríem més ben fet anomenant aragonesa, o catalanoaragonesa) sobre l'origen de Colom. No puc parlar amb coneixement de causa d'aquests estudis (reso però perquè no s'assemblin al penós documental L'apropiació del descobriment d'Amèrica que Vicepresidència enviava anys enrere als Casals catalans del món), però sí que em fa gràcia constatar com en un món globalitzat les notícies salten d'una banda a l'altra i com, en el salt, de vegades cauen una mica d'un costat, altres de l'altre.
En el cas que ens ocupa, el Jerusalem Post titulava fa pocs dies –citant Irizarry– que "Colom era català, probablement jueu", mentre que el Daily Telegraph anglès (via la corresponsal a Madrid) ho va simplificar dient que "Els escrits de Colom proven que era espanyol, segons un estudi". El Col·lectiu Emma ja els ha avisat que això d'Espanya va venir una mica després, que si es referien al patrocini reial haurien de parlar de Castella i que, d'altra banda, el financer Lluís de Santàngel (que hi va tenir tant a veure, si més no, com Isabel la Catòlica) era valencià... i jueu. Adjectius, etiquetes. I per si ens n'avorríem, els clàssics de l'agafa-el-rave-per-les-fulles mai no ens fallen.
Aquesta sí que és la ambición rubia de veritat. Reconec que li tinc una flaca: pocs personatges del circ polític m'encenen, m'interessen, m'atemoreixen i em diverteixen, a parts iguals, com ella. I ve de lluny. L'any dels Jocs (dels nostres Jocs, vull dir), el 1992, ja vaig publicar a la revista Foc Nou una columna titulada "Aguirre, la còlera de la deesa" (que després, pentinada, vaig incorporar a Suomenlinna) on explicava una anècdota real de la llavors regidora que m'havien contat de primera mà. Diu:
El mes passat, l'ajuntament de Madrid va fer clausurar després d'inaugurada una exposició d'Intermón sobre l'Amèrica Llatina. L'exposició havia estat instal·lada a Barcelona durant un parell de mesos (també en un local municipal, a la casa Golferichs) i després a d'altres ciutats, i encara és previst d'inaugurar-la a Vitòria. Però a Madrid no pot ser. Això pensen, si més no, la regidora de l'àrea de Medi Ambient, la senyora Esperanza Aguirre, i un seu assessor per a qüestions culturals.
El Santi ens explicava com el director d'Intermón va haver de fer el cor fort mentre acompanyava l'assessor municipal en la seva visita i aquest anava revisant els textos i es despatxava de gust desqualificant la inclusió d'una fotografia de Fidel Castro o les referències a fets com la guerrilla, la teologia de l'alliberament i l'assassinat d'Ignacio Ellacuría i els seus companys. Com tothom sap, d'ençà dels dos fets nuclears de l'inici d'aquesta dècada (la victòria Popular a les eleccions municipals madrilenyes i la caiguda del Mur de Berlín), la història de l'Amèrica Llatina ha canviat i ara consisteix en una llarga marxa cap a la llibertat: dels germans Pinzones al president Cristiani, passant per Peron, Pelé, Pinochet, la lambada i els generals haitians. Assessorat, doncs, per l'ínclit assessor, l'ajuntament va suggerir a Intermón retirar alguns dels plafons i "completar" part de la informació perquè tot plegat fos menys "sesgado", però no van arribar a un acord i la clausura fou fulminant.
¿Com és que la senyora Aguirre i el seu assessor, escollits per uns quants ciutadans però governant en nom de tots, van mostrar-se disposats a fer hores extra i a puntualitzar el contingut d'una exposició a la qual havien atorgat anteriorment tots els permisos, un local municipal i la inclusió al programa Madrid'92? D'on els ve aquest zel administratiu? Ells diuen que "Hablar de Castro o las guerrillas puede ser apología del terrorismo". ¿No serà que a la senyora Esperanza, com a un seu parent llunyà magistralment retratat per Werner Herzog a la pel·lícula Aguirre o la cólera de Dios, El Dorado del liberalisme l'ha trastocada? "Yo soy una liberal convencida y no voy a censurar nada, por ello les dijimos que completaran la información, que nos parece parcial", explicà a la premsa. ¿Per què, d'ara endavant, no fan el mateix amb els articles signats a totes les publicacions municipals, amb els quadres i les fotografies de les exposicions, amb el que diuen els mestres a classe a les escoles de l'ajuntament i amb els llibres que presten a les biblioteques sobre les quals tenen jurisdicció? Control, orientació política, mercadeig: això és el que un ciutadà espera del seu ajuntament. I més, és clar, d'una regidoria de Medi Ambient... Tot plegat, si fos un acudit, faria riure.
I avui resulta que obro els diaris i em trobo la cosina de l'enyorat Jaime Gil de Biedma, la que ho passa malament sense pagues extres, la que després d'embolicar la seu de la Puerta del Sol amb un anunci d'una pel·lícula sobre el 2 de mayo va dir que Madrid és la comunitat més lliure, cosmopolita i pròspera perquè "nunca gasta dinero en promover sus señas de identidad", la que va dir que les escoltes a membres del seu partit de Madrid les feia Rubalcaba i es va quedar tan ampla, va i me la trobo compartint acte amb un company de partit que defensa tenir "un impulso rebelde" per transformar la realitat i assegurant, quan li acosten les carxofes, que no fa declaracions amb sabata plana. Caram, discreta i al costat d'un revolucionari... Què t'ha passat, Esperanza? I juro que en aquell moment el control aleatori de l'equip de música hi ha posat de fons la veu immarcescible, aquesta sí, d'Eva Cassidy (posats a parlar de senyores estupendes, també haurien pogut ser la Vaughan o la Holiday).
Han passat molts anys i vista avui la peça d'Antonio Mercero té un punt entre naïf i entranyable que no sé si no l'allunya de l'eficàcia simbòlica al seu moment, però de tota manera continua essent un plat d'ibèric de primera.
Poques vegades un curt va retratar millor un país i va fer tant per una cinematografia.
Aquí teniu també la part 2, la 3 i la 4 i final, la més obscura (que és la que jo més recordava): amb el camió Ebro negre que se'n va i la porta metàl·lica que es tanca abans de l'escena amb la mà oberta de José Luis López Vázquez com si s'acomiadés de tot plegat...
Que som a l'avantsala de canvis radicals –en el sentit de nuclears, de constitucionals (i com ens empastifen i es desvien, les paraules)– pel que fa a la política representativa i al treball i l'economia, em sembla que ho diuen dia sí dia també gairebé tots els mitjans (els del president Berlusconi parlen d'altres coses, d'acord). De tant en tant, però, enmig dels signes recurrents hi ha un apunt que ell tot sol avisa amb veu nova de la profunditat (i segons com també la familiaritat) del que està passant: avui, el director de Càritas de Barcelona adverteix que per primera vegada estan atenent un percentatge significatiu de pobres amb contracte laboral. I a aquesta tendència potser sí que hi hauríem d'estar atents.
Avui fa sis anys que vaig posar en marxa el Flux ja no recordo gaire amb quina idea al cap; avui marxo quatre mesos a l'altra banda del mar; avui, a aquestes hores, si tingués dos dits de seny, no estaria escrivint això. I ara que ja és avui em miro el sol que treu el nas a l'horitzó com una xifra encara a mig omplir, i en el no-res tot recomença.
PARÍS, OCTUBRE 1936
De todo esto yo soy el único que parte.
De este banco me voy, de mis calzones,
de mi gran situación, de mis acciones,
de mi número hendido parte a parte,
de todo esto yo soy el único que parte.
De los Campos Elíseos o al dar vuelta
la extraña callejuela de la Luna,
mi defunción se va, parte mi cuna,
y, rodeada de gente, sola, suelta,
mi semejanza humana dase vuelta
y despacha sus sombras una a una.
Y me alejo de todo, porque todo
se queda para hacer la coartada:
mi zapato, su ojal, también su lodo
y hasta el doblez del codo
de mi propia camisa abotonada.
César Vallejo
"Un líder, no varios; un partido, no varios; un proyecto, no varios. La conjunción de estas tres cosas a mí me dio resultado".
Eing?
Sempre he trobat trist –i curt de mires– l'argument que pensar en els difunts i anar a fer-los una visita si més no un cop a l'any sigui un costum tètric. Jo ho veig just a l'inrevés: quina millor celebració del batec i l'alegria quotidiana de viure que aturar-nos i evocar el no batec i els que ens han acompanyat i ja no hi són per fer-ho? Aquest era el sentit de les calaveres barroques (potser un pèl omnipresents, d'acord), i aquest és el sentit de tants Tempus fugit als rellotges de sol (i en un dels de casa).
Si passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que de vegades, com en els millors portals i les ràdios generalistes, toca entomar uns minuts de publicitat. I avui, posats a parlar de morts com a senyal de vida, m'agradaria parlar bé d'un editor, que no sigui dit. Perquè dies enrere va arribar a casa un paquet amb exemplars de la tercera edició dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i això, gens evident si no vas a mirar la pàgina de crèdits (quants malalts ens mirem les pàgines de crèdits dels llibres?), en el món de les ratlles curtes s'ha de celebrar. A més, com ja us havia avançat, acaba d'aparèixer el tercer volum d'aquesta sèrie d'antologies que ens vam empescar amb Ara Llibres, Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals, amb pròleg de Francesc Torralba, hem començat a explicar-ho als mitjans i ahir el Màrius Serra ja en parlava al "Lecturàlia" de Catalunya Ràdio. I encara tenim un nou projecte entre mans per a la mateixa col·lecció del qual potser us acabaré fent una mica còmplices, si us ve de gust... Total que visca la vida, com han dit tants que ens han precedit.
ALTRES RESSONS DE QUE NO MORI LA LLUM...
A Els dies i les dones, amb una magnífica imatge de la tomba de Joan Rebull.
A Catalunya religió.cat.
A VilaWeb ("Lectures de difunts").
Al bloc de Ramon Bassas.
Al bloc d'Ara Llibres.
"L'única salvació possible", article de Josep M. Fonalleras a El Periódico.
A Oi?, el bloc d'Oriol Izquierdo.
A 80 grams.
Amb els Finestrals oberts, me'n recordo d'un poema d'Andreu Vidal que parlava de Larkin parlant de l'estar sol i m'aixeco i al final el trobo a L'animal que no existeix, dins de l'esplèndida Obra poètica i altres escrits que devem a les Edicions del Salobre. És breu i fi, ajustat en el vaivé de l'ell al jo, bastit com un refugi mínim damunt de tres paraules: sobretot, abans i encara.
RECORD DE PHILIP LARKIN
Sobretot... estar tot sol, ajupit
prop d'un foc clar de llenya, espurnejant,
pendent només
del color de les flames,
immòbil com un animal que dorm.
I abans... el fred,
l'urbs desfregada, el ranquejar
apressat sota la pluja, la infausta
llum dels fars damunt l'asfalt...
I, encara,
aquest voler estrany, aquest anhel
simplíssim de calor,
pur, dens, poc escrutable.
Andreu Vidal
M'agrada la proposta de Josep Vicent Boira per al segle que comença d'una Commonwealth (o riquesa compartida, això vol dir l'expressió original) catalanovalenciana o valencianocatalana, que cadascú es miri el mapa des d'on més li convingui. Però hi veig dues dificultats, dos inconvenients obvis. El primer, no pas menor, qui hi farà de Reina. El segon, més simple i doncs més gran, com en direm de la llengua comuna si no en podem dir anglès. Amb monarca i nom nou, sant Jordi i via fora. 
Una de les coses bones que te la professió (perquè la professem, la literatura): conèixer gent que has admirat en llegir-la i decidir continuar admirant-la i llegint-la.
Divendres al vespre, presentats per en Jordi Van Campen, amb la Gemma Gorga vam compartir recital a la Llibreria Mythos de Sant Cugat. En transcric dos textos del seu Llibre dels minuts (Columna, 2006):
S'esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.
* * *
La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També per la brevetat amb què ens visita la boca.
Energia pura. Només cal que espereu vint-i-cinc segons abans de pensar que se m'han creuat els cables definitivament.
Mires les notícies de cultura (als mitjans que encara en tenen), mires la cartellera i et preguntes què deu estar passant. Vull dir que darrerament en repassar l’actualitat literària hi trobes els actes amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Carles Riba; hi trobes El jardí dels cinc arbres, muntatge sobre la poesia de Salvador Espriu a càrrec de Joan Ollé estrenat al Temporada Alta i anunciat al TNC per a mitjan novembre; si vas al Lliure hi fan Al cel, oratori de Narcís Comadira a partir dels últims dies de Jacint Verdaguer, dirigit per Xavier Albertí; a l’Ateneu Barcelonès s’hi presenta el sisè volum de l’epistolari de Josep Carner i l’acte serveix per exposar una tria de primeres edicions (si no han estat mai a la biblioteca de l’Ateneu, no se la perdin) i per descobrir una placa a l’entrada del palau Savassona amb la dedicatòria del poeta a aquella casa; a l’Arts Santa Mònica preparen, sota la direcció de la professora Cristina Badosa, un simposi sobre Joan Vinyoli que donarà continuïtat a la jornada celebrada a mitjan del mes de setembre a Begur pels vint-i-cinc anys de la mort del poeta, i torna la cita anual del Festival de Poesia de Sant Cugat (del 21 al 25 d’aquest mes, amb Joan Vergés com a poeta d’honor) i de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès (del 19 al 31, enguany sota el lema 'Sempre hi haurà poesia')...
Torna el temps dels versos? Passa fins i tot en àrea de risc, la de la traducció: a la llibreria podran trobar un volum de Poesia eròtica d’Ovidi (coeditat pel Grup 62 i l’Institut Cambó, i disponible també en format electrònic) al costat dels Finestrals de Philip Larkin, aquest darrer a càrrec dels mateixos valents que anuncien l’assaig Un bàrbar al jardí (LaBreu Edicions, en castellà a Acantilado) de l’immens i desconegut Zbigniew Herbert. Torna, la poesia? De fet no és que torni: la poesia rai (la bona poesia, i la collita catalana del segle XX fou generosa i extraordinària), ella hi és sempre. És l’atenció pública que gira i gira i només s’hi detura de tant en tant, quan abaixen el volum els grans altaveus de la novetat, del que sona, del que es pot explicar en mig minut, del que funciona segur. Però hi ha coses que potser són millors així, "escasas a propósito", com deia Gil de Biedma.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 14-X-09
Versión en castellano
Fa dies que no em sé treure del cap la foto d'Arnaldo Otegi a dins d'un cotxe amb ulls empetitits i cara de derrota, i un policia encaputxat al costat que el fa acotar-se, camí de la garjola. Hi penso cada vegada que veig el senyor Fèlix Millet passejant per la Diagonal envoltat de fotògrafs, o quan llegeixo cada nova intervenció del dinosaure castellonenc redistribuint el poder a la Comunitat Valenciana (és com diu que n'hem de dir) rere les seves ulleres fumades, o quan m'assabento de les peregrines idees sobre l'Holocaust del nou Secretari general del PP valencià, César Augusto Asencio (exmembre de la OJE que el 1979 signava en un diari que "Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados. Un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso", i després ha anat fent carrera).
Em demano què tenen Millet, Fabra i Asencio que no tingui Otegi. A part de la llibertat, vull dir. I llavors m'adono que són les ulleres. Ja poden anar explicant-nos els observadors atents que "la llei de partits s’ha convertit en un obstacle per aconseguir la pacificació d’Euskadi, perquè aplicada per Garzón ha acabat perseguint idees, no delictes". Això és indiscutible, però em sembla que el problema no és aquest, Pere: el problema són les ulleres. No havent comès cap delicte, com els altres, segur que si Otegi portés ulleres ara camparia tan tranquil pel carrer. Mira't si no l'Asencio, en Fabra, en Millet. I em reajusto al pont del nas les meves, incòmodament amotllat a l'ortopèdia.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.
Són, sí, els versos finals de "Petita i blanca", la peça de Joan Vergés que han cantat Toti Soler o Ovidi Montllor. I Vergés (de qui haureu sentit també lletres en veu de Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o fins Quimi Portet) és el poeta d'Honor del Festival de poesia de Sant Cugat del Vallès, que comença dimecres i enguany arriba a la seva novena edició. Us en parlo (també) perquè divendres al vespre m'han convidat a llegir-hi els meus poemes al costat de Gemma Gorga, a la Llibreria Mythos, i una estona abans, a la Llibreria Alexandria, hi haurà hagut Ferran Aisa i Laia Noguera recitant, i a les deu de la nit Els nens eutròfics d'en Pedrals ocuparan el teatre La Unió. No cal dir que hi sereu més que benvinguts.
Escrits
Tots els comentaris
